Els arquitectes Federico Correa i Alfons Milà, artífexs de l’Anella Olímpica de Barcelona 92, van conformar un prolífic tàndem responsable d’alguns dels edificis emblemàtics de la ciutat.
Alfons Milà i Federico Correa fotografiats per Antoni Bernad
Si les previsions de l’Open Camp es compleixen, i no hi ha res que faci pensar el contrari, entre el públic potencial del nou parc temàtic consagrat a l’esport hi haurà una bona proporció de turistes. Serà la quadratura del cercle. Si Barcelona 92 va aconseguir posar la ciutat en la diana dels turoperadors de tot el món, la nova vida de l’Anella Olímpica es convertirà molt probablement en un lloc de pelegrinatge per als visitants. Ampliaran així una ruta que ja els porta indefectiblement per llocs tan ‘mainstream’ com el Camp Nou, el Parc Güell i la Sagrada Família. El que pocs d’ells sabran després del seu periple, però, és que un lligam íntim vincula la muntanya de Montjuïc amb l’obra magna d’Antoni Gaudí. I és que una part de les pedres utilitzades en l’edificació del centre provenen del turó marítim de la ciutat: la pedrera de Montjuïc, en funcionament des de l’època romana fins al segle XX, ha alimentat també altres edificis emblemàtics com Santa Maria del Mar o la Casa Milà.
Però tornant a l’escenari principal d’aquestes ratlles, l’Estadi Lluís Companys va ser dissenyat per l’arquitecte Pere Domènech i Roura amb motiu de l’Exposició Universal de Barcelona de l’any 1929. Alfons XIII el va inaugurar sis dècades abans que un altre monarca, en aquest cas Joan Carles I, tornés a fer-ho. L’avui rei abdicat va fer els honors el 9 de setembre del 1989, després d’una remodelació integral de l’equipament. Tot Barcelona s’estava posant guapa per lluir als ulls del món sencer i l’estadi, destinat a acollir les cerimònies d’inauguració i clausura dels Jocs Olímpics i dels Jocs Paralímpics, a més de les proves d’atletisme, necessitava una bona posada al dia.
Va ser necessària una feina majúscula, d’aquelles que demanen l’enginy d’arquitectes i enginyers, de les que deixen bocabadada la ciutadania gustosa de badar davant d’una excavadora i una formigonera: l’estadi es va buidar totalment i només se’n van deixar les façanes (totes menys l’oest, que a causa del mal estat de conservació va haver de ser reconstruïda). El terreny es va rebaixar onze metres. De l’esgarrapada al ventre de l’equipament se’n va extreure molta pedra. I es va reutilitzar en el temple gaudinià. Vet aquí el fil invisible entre la Sagrada Família i l’Anella Olímpica.
Entre l’equip responsable de la complexa reconversió hi havia un tàndem de llarga trajectòria professional, trencada només per la mort d’una de les parts: els arquitectes, dissenyadors industrials i visionaris de l’interiorisme Federico Correa i Alfons Milà (en aquella ocasió, en col·laboració amb els arquitectes Joan Margarit, Carles Buxadé i Vittorio Gregotti). Una parella que, amb la ‘liaison’ dels seus cognoms ja per sempre inseparable, van crear un segell personal en l’esfera de l’arquitectura catalana contemporània.
Els paral·lelismes entre les vides de Correa i Milà comencen ben aviat. Tots dos van néixer a Barcelona el 1924, i als 10 anys es van convertir en companys d’escola. Després compartirien també les aules de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona (ETSAB). Sempre l’un al costat de l’altre, van ser ajudants del seu mestre José Antonio Coderch (Josep Maria Jujol va ser un altre dels seus professors il·lustres), que els va obrir les portes del cercle d’arquitectes de l’anomenat Moviment Modern. I el 1953 van decidir fundar el seu propi estudi, prolífica forja d’una llarga llista de projectes que, en diversos casos, han ajudat a configurar el perfil físic d’una ciutat plena d’icones.
Dibuix preparatori de Federico Correa per al restaurant Il Giardinetto
Els orígens socials que també compartien els van obrir les portes a les primeres feines professionals realitzades des del seu estudi. Es van estrenar amb la Casa Villavecchia, a Cadaqués, l’any 1955. La seva reinterpretació de l’estil mediterrani incloïa un mobiliari d’obra, integrat en l’arquitectura de l’habitatge. Aquesta feliç aportació els va portar a fer escola per primer cop: la pluja d’imitacions dóna fe de la seva bona acollida. Van ser moltes les segones residències que van signar. Com també els van proliferar els encàrrecs des de la Diagonal i els seus voltants. La Talaia, emblemàtic edifici de l’Escola de Barcelona, n’és una de les mostres més rellevants. Amb aquesta reinterpretació dels gratacels de façana irregular, obertures i balcons, construït amb plaques de ciment blanc, van trencar amb la uniformitat característica típica d’aquests edificis i van guanyar el premi FAD d’arquitectura el 1971, un guardó que obtindrien també per l’interiorisme del restaurant barceloní Il Giardinetto, situat a poca distància d’una altra de les seves intervencions més populars, la truiteria Flash Flash.
Edifici La Talaia
Restaurant Flash Flash
La renovació del Museu Episcopal de Vic, la nova seu de la Diputació de Barcelona i el restaurant del Reina Sofia de Madrid figuren igualment en el quadre d’honor dels projectes del duet Correa-Milà, que al llarg de gairebé sis dècades de col·laboració (Alfons Milà va morir l’any 2009) es va mantenir fidel a uns principis establerts ja en la seva època de formació. En la seva arquitectura, la funcionalitat és la prioritat màxima. Rebutgen la banalitat i la grandiloqüència, sense renunciar a la voluntat estètica. “Mai hem abandonat el Moviment Modern per entrar en el postmodernisme i tota la seva bajanada mediàtica”, declarava Correa l’any 1997 amb motiu de la inauguració d’una exposició retrospectiva sobre la seva obra organitzada pel ministeri de Foment. Uns principis que van aplicar igualment a la seva dimensió de dissenyadors industrials, des d’on el tàndem s’ha projectat a la posteritat amb un llegat que inclou de manera destacada la xemeneia Capella, la butaca Barceloneta o el llum Diana, ideat per al despatx de l’aleshores alcalde de Barcelona Pasqual Maragall. I aquesta racionalitat, com argumentava el mateix Maragall el 1984, va ser decisiva per fer-los guanyar el concurs per al disseny global de l’Anella Olímpica. El seu projecte va ser el més respectuós “amb el caràcter ciutadà de Montjuïc com a parc i el que interrelaciona millor la seva funció d’espai verd amb el seu objectiu esportiu”. El llegat que van deixar a Montjuïc està a punt de començar un nou capítol.
