CARLOS BUNGA _ CAPELLA MACBA
30 oct. 2015 al 07 feb. 2016
Situada a la cruïlla de disciplines com l’arquitectura, la pintura o la performance, l’obra de Carlos Bunga és una les aportacions més consistents i complexes en el panorama de la creació internacional d’avui. Bunga es va donar a conèixer a principis de la dècada de 1990 amb intervencions efímeres que, en comptes de la construcció d’una obra en el sentit tradicional d’afegir, es proposaven aparentment el contrari: la sostracció, destrucció o desmuntatge. El material que acostuma a utilitzar, el cartró, li permet explotar condicions relativament oposades, com la mal·leabilitat, la duresa, la resistència o la fragilitat.
Bunga fabrica dispositius arquitectonicoescultòrics que responen als elements constructius dels edificis on intervé. La majoria de les seves obres són, doncs, respostes a edificis existents. La seva execució, que requereix un gran esforç físic, no està mai precedida per la realització de dibuixos preparatoris, sinó que implica el cultiu de la intuïció i l’atzar.
Per a la seva intervenció a la Capella MACBA, Bunga parteix de dos elements principals: la funció original de l’edifici (el culte religiós catòlic) i els avatars del seu entorn urbà, el barri del Raval i, per extensió, la ciutat de Barcelona.
En primer lloc, la Capella és un teatre per als exercicis de la fe, amb els seus rituals, jerarquies, símbols i decoracions. Construïda al segle XV i dessacralitzada durant la desamortització de Mendizábal (1835-1840), ha conservat fins avui un esquelet espacial que permet els rituals laics i cívics vinculats al seu ús actual. Bunga vol connectar present i passat per recuperar el paper d’un espai fora de les condicions, velocitats i sorolls de l’entorn urbà i promoure l’actitud reflexiva originària d’un temple. D’altra banda, l’artista està fascinat per totes aquelles iniciatives i esdeveniments que converteixen el que és individual en comú, el que és subjectiu en col·lectiu.
Servint-se de la metàfora de la tradició popular catalana dels castells, Bunga planteja una sèrie de debats sobre la naturalesa actual de l’espai públic, les seves transformacions, el seu declivi, la seva absència o la seva recuperació. En interrogar les condicions actuals de l’entorn urbà i la capacitat d’«extracció» d’un espai protosagrat com el dedicat al culte, el projecte de Carlos Bunga a la Capella MACBA proposa un oxímoron espacial que converteix la pedra dels murs de l’edifici en una membrana porosa.
