50 anys de l’enderroc del barri de barraques del Somorrostro

Somorrostro: la historia de 2.400 barraques…

Es compleixen 50 anys d’un fet històric que mostra la forma en què les coses es feien durant els anys del franquisme. Va ser l’èxode forçat dels habitants del Somorrostro, un barri de barraques que havia existit durant gairebé un segle a la platja de Barcelona, amb l’excusa d’una exhibició militar a la que havia d’assistir el dictador Francisco Franco.

A finals de juny de 1966, gairebé sense avís previ, unes tres mil persones van ser traslladades a un polígon encara en construcció, el barri de Sant Roc a Badalona. Un barri que va néixer amb moltes mancances urbanístiques i on ha calgut un gran esforç d’inversió pública per intentar pal·liar problemes nascuts d’una difícil herència que es vol superar. Ara el mig segle de Sant Roc i la fi del Somorrostro es recorden amb exposicions i debats a Badalona i a Barcelona, i amb el testimoni dels antics veïns del Somorrostro.

Miguel Santiago relata: “Vaig néixer en un barri anomenat Somorrostro, als anys 50. Ara, el 2016, he tornat i està tan canviat que no reconec el lloc on vaig néixer. La gent gran diu que Franco havia de veure un desembarcament. I ell no volia veure, o no volien que veiés, les barraques que hi havia. I van donar l’ordre perquè desapareguessin. Van dir: “això no es pot veure, no podem enfocar això i que ho vegi el món”. Van donar l’ordre de desallotjament, i en 24 hores ens van fer fora. Vinga camions, i cap a Badalona.”

El 25 de juny de 1966 va començar l’enderroc del barri del Somorrostro, que havia existit a la platja durant gairebé un segle i que havia arribat a tenir 2.400 barraques i uns quinze mil habitants. Unes tres mil persones van ser desallotjades i unes 600 barraques van anar a terra. Sis dies més tard va començar el que es va anomenar la “Primera Semana Naval”, unes maniobres amb el gruix de la flota espanyola, amb un simulacre de desembarcament a la platja, a pocs metres d’on havia estat el barri.

Mercè Tatjer, catedràtica emèrita de Didàctica de les Ciències Socials de la UB: “L’enderroc del barri del Somorrostro tenia una excusa, la celebració de la “Semana Naval”, una exhibició militar del règim franquista a Barcelona. Però en paral·lel hi havia les intencions de l’alcaldia de Porcioles de transformar tota aquesta part del litoral en una àrea turística, d’alt estànding, que es va anomenar el Pla de la Ribera. Al darrere hi havia la primera especulació urbanística important dels anys de la postguerra.”

Quan els van carregar als camions, molts veïns de les barraques del Somorrostro no sabien on els portaven. El destí era el barri de Sant Roc, a Badalona, encara en construcció. Faltaven pisos, i moltes de les famílies amb menys recursos van anar a parar a uns vells barracons construïts per acollir els damnificats per la riuada del 1962. Una provisionalitat que va durar molt temps.

Miguel Santiago: “Els que tenien les 3.000 pessetes d’aleshores van anar a pisos. Nosaltres vam haver d’anar a un barracó. I així vam passar un any i mig, fins que ens van donar els pisets del barri de Sant Roc. I aquí hem viscut aquests 50 anys.”

L’arribada sobtada de milers de persones procedents de barris de barraques va ser un sotrac a Badalona i hi va haver casos puntuals de rebuig. Com explica Miguel Santiago: “A nosaltres ens van arribar a negar l’entrada als cinemes. Pel fet de ser gitanos.”

Al barri de Sant Roc es van fer 154 blocs, en dues fases, Sant Roc Vell i Sant Roc Nou. La majoria de pisos eren molt petits. Com tots els polígons d’urgència del franquisme, Sant Roc va néixer amb moltes mancances urbanístiques i de serveis. Però per als exbarraquistes, gitanos i paios, el nou barri representava una gran millora.

Per a Luisa Lérida: “en aquell temps això era un palau, fins i tot com estava, ple de males herbes i de bassals d’aigua. Hi havia edificis en construcció, totxos i runa per tot arreu. Però per nosaltres era una meravella. Vaig perdre el meu barri del Somorrostro, però això era com un palau.”

De seguida el barri va quedar dividit per la construcció de l’autopista C-31, que el fragmenta en diverses zones. Una part dels blocs originaris tenien greus defectes de construcció i aluminosi. Després d’anys de mobilització veïnal, finalment el 1997 van començar les obres de remodelació. L’Incasòl, amb la col·laboració del ministeri de l’Habitatge i l’Ajuntament de Badalona, ha enderrocat 56 blocs amb un total de 918 habitatges, i s’han substituït per 32 edificis nous, amb pisos més grans. Encara queda pendent la substitució de sis blocs més. En la millora urbanística de Sant Roc s’hi han invertit 70 milions d’euros.

Però l’atur i els efectes de la crisi s’han notat amb força al barri. Com explica Miguel Santiago: “En qualitat d’habitatge hi hem guanyat, d’un pis de 45 metres a un de 72. Però en qualitat de supervivència hi hem perdut. Perquè la vida està molt difícil, no hi ha feina, no hi ha mitjans.”

Sant Roc està molt ben comunicat pel transport públic. I s’ha fet també una inversió important en equipaments. Hi ha molt espai públic, però no sempre en bon estat de conservació. I sovint apareixen problemes de convivència.

Luisa Lérida: “Està tot que fa pena, que també hi participem nosaltres, perquè no cuidem el nostre barri. Però tampoc venen els de l’Ajuntament a cuidar-lo, no hi venen a fer res.”

Sant Roc té més de 13.000 habitants. A la barreja inicial de paios i gitanos, el barri ha sumat una gran diversitat cultural que es reflecteix a l’institut, creat 4 anys després de néixer el barri. El repte és superar els dos problemes més grans, l’atur i l’absentisme escolar.

La directora de l’Institut Eugeni d’Ors, Cristina Steegman, creu que la situació millora: “Teníem molt absentisme, però ara cada vegada n’hi ha menys. Hi ha una gran feina darrere les famílies, perquè prenguin consciència que han de venir a l’institut perquè és el seu futur. Sant Roc és un barri amb molt futur.”

Més.